TESTIMONI EN LA VETLLA DE PREGÀRIA PEL DIA DEL SEMINARI 2008

A l’estiu de 1983, en un poble del Llobregat, vaig néixer. Vaig ser molt ben educat i a poc a poc, els meus pares em van anar ensenyant a estimar: a estimar la família, estimar la meva terra, i sobretot, a estimar Déu. Vaig anar creixent, com molts joves de la meva edat anava a l’escola, a l’esplai, anava a missa els diumenges, feia d’escolà, més tard vaig tocar al grup de música de la parròquia… Així a poc a poc, tot pujant, vaig aprendre a viure. Un dia vaig descobrir que això d’anar a missa no devia ser tant avorrit, i vaig començar a participar en els dies d’entre setmana de l’eucaristia del vespre a la parròquia. Al principi, un dia si un altre no, i al final cada dia esperava arribar aquell moment final del dia quan, amb pau i tranquil·litat, podia pregar i reflexionar. Fou en aquell temps que va arribar l’època que vaig haver de decidir què fer amb la seva vida. Va ser just quan complia els 18 anys. Tot veient els exemples del mossèn de la parròquia, vaig sentir-me cridat a seguir els passos que ell havia seguit, i vaig desitjar ser capellà. Jesús em va enamorar i em va ensenyar a viure a fons, va ser llavors quan vaig aprendre a donar-me del tot als altres. Així un 26 de setembre de fa forces anys, vaig trucar a la porta del nostre seminari, i em van obrir. Al seminari vaig conèixer altres nois, que també havien sentit la mateixa crida. Al principi estava una mica despistat, no sabia ben bé on era, ni què hi feia allà. Però a poc a poc em vaig anar acostumant a la vida de cada dia. Aquells anys van passar volant, entre estudis i pregària, convivència i germanor. Vaig aprendre a estimar l’Església, a servir-la i en ella, a servir els seus germans. També vaig fer grans amics, que al llarg de tota la vida espero conservar. El dos de març de 2008, el bisbe Agustí de Sant Feliu de Llobregat, em va ordenar diaca.
 
Quan fas un repàs a la teva vida fins avui, encara que sigui força curta, t’adones de com la  meva manera concreta de viure en cristià s’ha anat forjant en el dia a dia, des de la normalitat d’una família, d’uns amics, d’una comunitat parroquial, d’una Església en uns temps concrets. A vegades pensem que els que volen ser capellans hem tingut una revelació divina que ens ha il·luminat el camí i per això no dubtem i ens llancem a la cursa. No, la cosa no va ben bé així. Com un camp que a poc a poc va deixant-se amarar per l’aigua de la pluja, com una llavor que a poc a poc va creixent en un jardí, des de la vida de cada dia he après a estimar. I en aquest estimar he descobert a què em cridava Déu. A estimar els meus familiars, per així també poder estimar els meus amics i coneguts, estimar la comunitat que m’ha vist créixer per així estimar la meva Església, a estimar la meva terra per així poder estimar tots els homes i dones del món.
 
Diuen que Déu parla molt fluixet i nosaltres, joves i grans, sovint estem tant distrets amb d’altres coses, i no escoltem la seva veu. Jo crec que he intentat escoltar-la i en el meu ministeri, treballaré perquè la veu de Déu sigui cada dia més coneguda i porti una esperança veritable en aquest món nostre. Perquè he estat cridat d’entre els homes al servei dels homes.

Mn. Agustí Roig
Prevere. Vicari de Santa Maria, Vilafranca del Penedès