HISTÒRIA D’UNA TRAVESSIA

Ara que fa quasi set anys que vaig entrar al Seminari, puc dir que la meva vocació té tres etapes importants. La primera etapa va ser l’allunyament. La segona va ser l’aproximació, buscar per a conèixer de què es tracta, fins trobar-te a prop; és l’encontre: al meu mode d’entendre la vocació, el moment fonamental del procés. Finalment, la missió. La meva vocació és la història d’una travessia que va començar el dia de la meva confirmació. Aquell va ser el dia de l’avarada de la nau en la qual avui continuo navegant. Després de confirmar-me, vaig adonar-me d’una circumstància nova i alhora fonamental per a mi. Tenia un nou company de viatge: Jesús. Això, passat el temps, m’ha servit per adonar-me que un viatge resulta més atractiu i enriquidor quan el fas acompanyat. Amb aquest equipatge, vaig arribar a la universitat. Jo volia ser metge, però les circumstàncies em van fer passar per tres anys de Biològiques, passats els quals em van oferir la possibilitat de començar la carrera de Medicina a Buenos Aires. Jo no m’ho vaig pensar i vaig viatjar cap a Argentina per començar la meva formació com a metge. Mentrestant, la meva singladura continuava pels mars típics de qualsevol jove: estudiar, fer esport, la meva noia, sortir de festa amb els amics, etc. Jo gaudia a l’hospital fent pràctiques; estava fent allò que més m’agradava, però... havia preguntat a Déu que era allò que Ell tenia pensat per a mi? Va ser durant l’última Pasqua que vaig viure a Buenos Aires. Aquella nit, contemplant el Fill de l’Home a la creu, el mateix Jesús que, mort per tots nosaltres, em demanava que inflés les veles, girés el timó i reordenés la travessia vers Ell. Es tractava de deixar d’amagar-me i començar a buscar. El Senyor m’estava cridant a seguir-lo i dir-li sí. Tot i que jo havia de buscar el Senyor, la gran fascinació va ser adonar-me’n que el Senyor ja m’havia trobat a mi. Així doncs, era moment de recollir els arreus i canviar la ruta. Ara ja fa uns quants anys que el Senyor va proposar-me entrar al seminari i lliurar-li la meva vida. Jo vaig fer-ho, amb les meves limitacions, però també ple de il·lusions. D’aquest lliurament, el que realment em sedueix és que quan li lliures la vida a Déu, l’estàs lliurant a totes les persones que Ell et posa al davant. Ara la travessia continua per altres aigües, però el destí continua sent el mateix: regalar la meva vida al Senyor per causa de tots vosaltres.

Mn. Sergio Notó Ruiz
Diaca. Etapa pastoral