UNA VOCACIÓ A COP DE GAS

Em dic Eduard Puig Casas i sóc seminarista de la diòcesi de Barcelona. Quan m'han demanat escriure el meu testimoni, això m'ha fet pensar en la meva vida i la meva vocació: La Seva crida -no sempre nítida i clara- i la meva resposta -no sempre àgil i confiada- han fet que hagi de remuntar-me de la infantesa fins a l’època actual per a poder entendre que la vida és un exercici de llibertat que engrandeix la persona i totes i cada una de les coses que ens hi esdevenen, no són per un caprici del destí.

Quan un és petit i li pregunten sobre el seu futur, els seus somnis, les seves inquietuds, etc., la majoria de respostes solen ser simples i ingènues que ens fan riure tots, perquè ens fan reviure, d’alguna manera, la nostra infantesa.

En el meu cas, jo volia ser conductor d'ambulància perquè sempre anaven molt ràpid i la  velocitat i el motor en general sempre m'han apassionat. Si la  velocitat ha estat una de les meves passions, hom podria pensar en un procés vocacional fulgurant, ràpid; doncs, bé, continuant amb l’analogia, diguem que, per a arribar al Seminari, anava amb un cotxe de molt poca potència i que a cada pocs quilòmetres punxava alguna roda. És clar, que, així, no podia guanyar mai. Però un dia em vaig trobar un “mecànic” que em va canviar el motor, les rodes i tots el components i em va dir: si vols córrer de veritat, Déu t’espera en aquesta cursa apassionant, sense radars, que podràs anar sempre al màxim i, a més, podràs ajudar que molta gent corri al teu costat. I, si, de vegades, surts del circuit, o et quedes sense benzina, pots tornar a començar. I el millor de tot és que el teu copilot és Déu mateix: ho vaig tenir clar. La meva vida tenia tot el sentit i, ara, a més, sé que puc guanyar aquesta carrera.

Però és clar que, per a arribar fins aquí, vaig haver de patir una miqueta. Sempre em vaig resistir a la idea d’un lliurament total a Déu. No entenia que el camí per a ser feliç implicava una renúncia total  a tots els meus projectes personals, somnis, etc., en definitiva, una renúncia a mi mateix. I, és clar, és un camí en què et poden acompanyar, però l’últim pas només el pot fer un mateix. Després, t’adones que, si confies en Ell, mai, ho repeteixo, mai no et fallarà. A mi mai no m’ha decebut.

Sempre em preguntava cóm Déu podia ésser tan “delicadament pesat”, perquè jo no volia fer el que Ell em demanava. Jo capellà? Que t’has tornat boig?, em deia quan em passava pel cap aquesta “bogeria”. No ho volia fer! i li ho vaig dir.

Quan un es posa davant de Déu i li diu això..., Ell deixa de “molestar-te”. -Si alguna cosa tinc clara, és que et respecta la llibertat d’una manera increïble.- En aquell moment, em vaig sentir lliure i molt animat. Clarament, m’equivocava i, en poc de temps, ho vaig saber. Comences a adonar-te que, encara que la vida et somrigui personalment i professionalment, tens una petita buidor al cor que no et deixa tranquil. I què podia fer? Què fan, els nens petits, quan es troben malament?. Doncs es posen a plorar i se’n van a abraçar la seva mare. Jo vaig fer el mateix. Però aquesta vegada em vaig abraçar a la Mare de Déu i li vaig demanar que em perdonés, que no m’abandonés i que m’ajudés a complir la voluntat del seu fill. I, és clar, ho va fer. Sóc aquí gràcies a Ella.

Eduard Puig