UN
CAMÍ ENGRESCADOR En el meu cas, la figura del capellà era ben normal en la meva vida, ja des de ben petit. La mare col·laborava com a catequista a la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i jo aviat vaig començar a fer-hi d’escolanet. Veia la figura del capellà com una professió més. El meu germà gran va entrar al Seminari Menor, que llavors era a la Conreria. Ell em va transmetre la joia de viure la vocació, i al cap d’un temps jo també vaig anar-hi, a la “tendra” edat de 13 anys. De vegades, quan la gent sent la paraula “seminaristes”, es pensen qui sap què; però, quan els coneixes, veus que són d’allò més normals: mengen, dormen, els agrada la gresca, etc. Cadascú és ben diferent, però tots tenim en comú aquesta vocació al sacerdoci. Hi ha qui pensa que a segons quines edats no es pot sentir la crida de Déu (vocació) per a cap camí determinat, però jo crec que, ja sigui de gran o de ben petit, la vocació sempre s’ha de madurar i s’ha d’anar veient; la vas descobrint a poc a poc: de primer és més aviat una inquietud, un dubte, “no serà això per a mi?”. Un dels signes que, penso jo, és dels més importants per saber si estàs seguint la pròpia vocació és que això t’ha de fer feliç. I la felicitat, si és de veritat, s’encomana! Què més us puc dir? Que el que m’ha ajudat i m’ajuda més en aquest camí és el testimoni d’altres joves. Ells m’han qüestionat moltes coses i m’han deixat ben clar que això de seguir cada cop millor Jesús és una tasca de tot cristià. També, i sobretot, els capellans que he anat coneixent, que m’han sabut comunicar la felicitat de la qual us parlava abans, la felicitat de seguir la crida!
|
