Hola, em dic Santi Gomila, tinc 18 anys, sóc fill de El Masnou, i sóc seminarista del seminari conciliar de Barcelona, concretament del Seminari Menor. En sóc, però, des de fa 6 anys, i molt content, ja que és gracies al seminari i a infinitud de moments, situacions, i , sobretot, persones , que he pogut descobrir i polir la meva vocació. I la meva vocació és aquesta: “ser un pobre cura de pueblo”, com deia Joan XXIII.

Ja de petit volia ser capellà. Però, quan dic petit, vull dir que era un marrec de 6 anys amb una alba que li anava ben grossa i que assistia molt content a les misses del seu rector. Va ser així, com, fent d’escolanet a Sant Pere de El Masnou, i veient que els meus companys deixaven d’acolitar a edats més grans, em vaig decidir que volia continuar al costat de Nostre Senyor, servint-lo com bonament podia. Va ser doncs així, que jo vaig anar conreant aquella il·lusió de poder un dia estar al lloc del mossèn, concelebrant a la missa, fent possible que Jesucrist es fes present en aquell pa i aquell vi . Van passar els anys i aquell marrec de 1'20, en va fer 1'50 i tenia 12 anys, i va trobar-se que un seminarista, en Manuel Pérez, (avui dia ja és mossèn Manuel Pérez) el convidava a anar a un seminari, per poder complir la seva il·lusió de fer-se capella. Però, llàstima, que era el dia abans de començar les classes de 1r d'ESO, i em vaig resignar a anar al seminari obert a les Corts.

 Així va ser com vaig descobrir el seminari i com vaig decidir que em faria capella, ara que en tenia l’oportunitat. A l’any següent vaig entrar al seminari, ja plenament, i vaig conèixer un altre mossèn que marcaria la meva vocació: Mn. Arenas, que en aquell moment era el rector del seminari menor. Ell em va ensenyar que un capella, no s’esdevé en el moment de l’ordenació, sinó que un veritable capella, ho sembla des de que és seminarista, fent camí. Els primers anys eren difícils, ja que allunyar-se durant la setmana de la família era un canvi molt radical, però un s’hi acaba acostumant, veien que Jesús sempre ens fa costat, que no estem sols. A l’any següent d’entrar al seminari, vàrem canviar de residencia, i vàrem anar a parar al Seminari Conciliar de Barcelona, on ens van concedir una parcel·la d’edifici per al seminari menor. Allí, juntament amb Mn. Joan Sabé, vaig anar consolidant la meva vocació amb molts d’altres seminaristes, especialment en Jordi Figueres. Ell va ser el que em va dir: “si has de ser capella, sigues un bon capella o no ho siguis.” En l’actualitat el meu formador és Mn. David,  amb el qual també m’he anat formant poc a poc, ja que he vist la seva ordenació diaconal i la seva ordenació presbiteral amb gran joia, com molts d’altres mossens abans que ell.

La vocació és quelcom complicat, ja que s’esdevé de forma personal, un mateix s’ha de sentir cridat, ha de sentir la veu de Jesús que el crida a fer-se apòstol, a servir com ell. Si bé, és cert que alguns ambients fan favorables el desenvolupament o bé el malmeten, com són la família, especialment pares i avis, els amics, l’escola, la parròquia, i la societat en general, que fan que aquesta crida arribi o no a la persona en concret. Déu, sobretot, no té una edat fixa de crida, senzillament va cridant un per un pel seu nom i de forma molt personal al seu servei. Però sovint alguns, tot i les ajudes exteriors, es tanquen ells mateixos a la crida, fan oïdes sordes i no escolten Déu. No vol dir que no sentir Déu signifiqui que no parla, sinó que senzillament, no l’escoltem prou. En el meu cas, dono gràcies per la meva família que sempre m’estima, i que han sabut transmetre’m molt bé la fe, així com Mn. Segimon em va encaminar en l’escolania i l’acolitat, i al meu pare i la meva mare que sempre han perseverat per que estigui al seminari, la decisió meva, és clar. I tots els mossens que m’han encoratjat a seguir la meva vocació, però, ull!, la vocació ens la fem nostra, però es una cosa de Déu; és a dir que, un se sent cridat perquè Deu el crida, no perquè un decideixi ser cridat.

I finalment, us demanaria que preguéssiu moltíssim per les vocacions, a l’edat que sigui. Bé, si són joves, millor que millor, perquè ja sabeu que Jesús deia: “Deixeu que els petits s’acostin a mi”. Quan jo vaig entrar al seminari érem uns 25 nois, i avui només en quedo jo. No, si ja és veritat el que diuen: “Molts són els cridats, però ocs els elegits”, i bé, espero que no hagi de ser així, que en quedem poquets. També ho deia Jesús als seus apòstols, quan la gent l’abandonava en dir que havien de menjar la seva carn i veure la seva sang: “- I vosaltres, no us en aneu?”

I llavors Pere li va respondre com només ell sabia, amb unes paraules que sovint em faig meves: “SENYOR, A QUI ANIRÍEM? NOMÉS VÓS TENIU PARAULES DE VIDA ETERNA”

Santi Gomila, 18 anys, 2n de Batxillerat