IN MANUS TUAS PATER COMMENDO SPIRITUM MEUM...

Aquestes mateixes paraules, les darreres de Jesús abans de morir a la creu per a ressuscitar al tercer dia,  foren les paraules que van ressonar en mi quan vaig morir al pecat per a renéixer en el si de l’Església, mitjançant el sagrament de la confessió, sagrament que, rebut després d’uns vuit anys allunyat de Déu, va rentar no sols la meva ànima, sinó també la meva orella per a escoltar la crida a donar-ho tot per Crist.

Cadascun és cridat pel seu nom, és a dir: de la manera com pot entendre que és cridat ell i no un altre. En el meu cas, després del procés de conversió que Déu va obrar en mi, la crida..., la vocació, va ser evident, clara i forta per a mi en el dia de Corpus Christi del 2009. Va ser de la manera següent:

Vaig arribar a l’església, aquell dia, just abans que comencés la santa missa. El temple estava pleníssim, ja que a la meva parròquia, al dia de Corpus Christi, convoquen els nens i nenes que han rebut la primera comunió aquell any. Vaig haver de seure en un dels bancs de la capella lateral, el qual quedava enfront del presbiteri.

No va passar res d’extraordinari fins al moment de la comunió, quan, després d’haver estat dels primers a combregar, vaig tornar al meu lloc i, des d’allí, contemplava la gent que feia cua i combregava. Em va envair un profund amor i donava gràcies al Senyor de donar-se a tothom. Grans, petits, nois, noies, vells, joves, alegres, pensatius, tristos, piadosos i no piadosos... de tota mena feien cua davant el sacerdot per a combregar i jo em commovia i donava gràcies perquè Jesús no es negava a ningú. Era responsabilitat nostra de rebre’l en estat de gràcia, però Ell no es negava a ningú ni al més pecador.

Llavors, un pensament exterior, una veu interior, unes paraules que no són teves... no sabria pas com descriure allò, però sí que recordo clarament el que em va ser dit: “Sí, es cierto, pero, cuando este sacerdote no esté, cuando este sacerdote falte, ¿cómo llegaré yo a mis hijos?”. Si no hi ha preveres, no hi ha eucaristia, no hi ha confessió... No hi ha pastor i les ovelles es dissipen. No hi és, Jesús, sagramentalment parlant, al món. Qui donarà la seva vida a Déu pels altres? ¿Qui ocuparà el lloc d’aquell sacerdot o el lloc de qualsevol altre dels qui ja no hi són?

La meva resposta fou un salt al buit: “Jo ocuparé aquell lloc, seré el teu instrument, el burrito con el que entraste a Jerusalén”. I és que meditava, durant aquell moment que es feia etern: “Si jo dic que no a Jesús, qui li dirà que sí?,a quin pobre capellà faré carregar amb la  responsabilitat que el Senyor vol confiar-me?,¿a qui aniran les persones que Déu esperava que jo conduís , en un futur, cap a Ell, si jo li dic que no? Si faig el sord, jo que he sentit la seva crida, qui dirà que sí a Jesús?, qui el farà present enmig del seu poble?”.

La vida no és nostra, és de Déu, per això el que la guarda la perd i el que la posa en mans del Senyor la manté i la fa fruitar en bé de tots. Jo  vaig posar la meva vida a les seves mans aquell dia de Corpus i ara sóc al Seminari. M’hi va portar Ell. Aquest és el meu lloc, “la part que m’ha tocat és deliciosa i m’encisa la meva heretat”.

Plagui a Déu de mantenir-me fidel i disposat a la seva voluntat i que tots els qui se sentin cridats al ministeri donin “a Déu el que és de Déu”.

Diego Felipe Bermúdez Agudelo